UN PRAT
Sovint pense, per sort o per desgràcia. Veig les coses des d’una altra
perspectiva, com si no fos jo, com si fos un déu. La ment se’m separa del cos i
m’observe, també em mensypree. Em veig tot sol en un prat, amb molta pau. Tot llau en silenci, cap
vent ni piulada de cap ocell interromp el silenci, un
avantatge dels pensaments. Aleshores puc estar hores i hores allà estés,
al meu prat sense problemes ni preocupacions. De sobte, com si d’un coma es
tractara, torne al meu cos. M’adone que he estat mitja hora evadit mentre
viatge al metro. La gent se’m mira amb cara d’estranyada, em sent estrany i
baixe a la següent parada. Enmig de tota
la multitud em sent diferent, no encaixe. Tothom va amunt i avall i jo m’estic
quiet al bell mig de l’estació. Una dona se m’acosta i em pregunta si estic bé.
No conteste, simplement assenteixo i calle. La dona fa cara de preocupada, però
la pressa estira d’ella com si la
tingués agafada pel coll, mira el rellotge i se’n va mirant arrere metre puja
per les escales mecàniques. Camine, aleshores, fins a un banc de l’estació i,
dins del meu cap, la gent comença a desaparèixer. D’entre les vies i les
rajoles del terra comença a sortir herba, el sostre de l’estació es tinta d’un
blau cel sense cap núvol. Torne a ser al meu prat, sol, tranquil i sense
preocupacions. Sovint, per sort o per desgràcia, pense.
Amin El Manchoud
Amb motiu de l'aniversari dels assassinats d'Atocha, els alumnes han fet diferents tipus de text per retre homenatge als advocats morts i defendre la pau. Ací en teniu algun exemple.
ATOCHA 1977
Ens situem en 1977, a les acaballes
del Franquisme -o això diuen alguns. Jo, Alejandro Ruiz Huertas, advocat del
bufet d'Atocha 55, he presenciat hui la mort de dos estudiants a mans de la
policia. Com és habitual en un sistema dictatorial, no ens deixen
manifestar-nos contra la tirania de Franco. La nit de la qual us parlaré, va ser
una nit difícil per a tots el comunistes i sobretot per a les famílies.
[...]
Sona el despertador i m'alce. 8.30h
del 24 de gener. Com un dia normal, vaig al bufet a treballar. La capital està
col·lapsada després de l'incident d'ahir. El dia passa com qualsevol altre: els
meus companys i jo treballem per defensar els drets d'un munt de gent contrària
al règim.
Ja és la lluna fora a Madrid. 10.30h
de la nit i ja arrepleguem, quan de s'obté entren tres pistolers i sense cap
tipus de pietat comencen a disparar.
[...]
Van ser els pitjors 15 minuts de la
meua vida. Afortunadament el boli que duia a la butxaca de la camisa em va
salvar la vida i després aprofití el cadàver d'un dels meus companys mort per
cobrir-me. Així i tot, em dispararen a la cama dreta, perquè em va quedar
descoberta.
En aquella habitació érem nou
persones, cinc dels quals van perdre la vida eixe 24 de gener i quatre vam
estar a punt.
Va ser una desgràcia, una de les
majors. Tot Madrid s’assabentà d’aquell incident i va ser en eixe moment quan
ens férem més forts per lluitar contra la ultradreta i per començar el camí cap
a la democràcia.
Va arribar el dia del soterrament i
cap comunista es va quedar a casa. Tots vam eixir al carrer per reivindicar-nos
i per primera vegada no ens podien oprimir. Aquelles morts ens feren forts. I
gràcies a ells, a la fi, ho aconseguírem: la democràcia.
“Van ser màrtirs, màrtirs de la
democràcia”
Álvaro Rodríguez i Guillem Romaní
ATOCHA
1977: Els màrtirs d’Atocha
Gener de 1977. Han passat 40 anys d’un dels capítols de
la transició espanyola: l’assassinat dels advocats d’Atocha. En el seu despatx, el advocats lluitaven pels
drets dels treballadors i estaven associats al partit socialista.
L’últim supervivent conta que quan entraren al seu
despatx al carrer Atocha 77, uns pistolers partidaris de la ultradreta, van
començar a disparar a tots els advocats del despatx. Manuela Carmena dirigia
eixe despatx i es va salvar de la mort per pura casualitat.
Tot va començar amb una manifestació on els mitjans de
transport es van posar en vaga per les seues males condicions de treball i les
injustícies que patien; durant la manifestació dos estudiants van ser
assassinats, un perquè uns militants d’ultradreta li van pegar una pallissa i una
altra xica va ser assassinada, perquè uns policies (sense voler) li van pegar
en el cap amb un tub de fum.
El dia dels assassinats Manuela Carmena també hauria d’haver
estat al despatx, però tenia una reunió i a última hora li la van canviar de
lloc: una telefonada la va salvar. Els pistolers van arribar al
despatx, i doncs, tocaren al timbre i quan els obriren la porta, començaren a
disparar sense parar. L’últim supervivent va ser Alejandro Ruiz-Huerta, que es
va salvar perquè es va fer el mort.
Tino calabuig, un càmera, va filmar el despatx ple de
sang. El periodista Jesús Duva diu que quan va arribar al despatx es va quedar
paralitzat i afirmava que no estava preparat per veure això.
Els responsables d’aquell crim, José Fernàndez Cerrà,
Carlos García Julià i Fernando Lerdo de Tejada no van complir tots els anys de
la seua condemna. En el 1991 Carlos García Julià va eixir de la presó i deia
que havia canviat i que estava molt penedit. Cristina Almeida, advocada de les
víctimes, avui en dia manté que durant el judici hi havia un complot perquè el
cas no prosperara.
El soterrar dels advocats va ser molt important i es va
convertir en un homenatge públic. Es van convertir en un símbol de llibertat.
Un helicòpter blanc va sobrevolar el funeral i dins anava el rei Juan Carlos I.
Finalment, m’agradaria dir que als advocats d’Atocha els
assassinaren per silenciar-los i per fer desaparèixer la democràcia, però
aquells pistolers mai no pensaren l’efecte contradictori que va tenir la seua
acció: eixe atemptat consolidà el partit comunista i va accelerar la consolidació
de la democràcia.
Àlex
Monfort Pérez
Hi havia una
vegada, un mestre de música molt llest.
Aquest home era molt simpàtic.A més, tenia una imaginació per fer classe
increïble. També la tenia per a compondre cançons. Vos parle d’aquest home per
aquesta última raó. Va compondre una obra que es va fer internacionalment famosa.
Aquest era un “CRACK”. Era una melodia molt simpàtica d’harmonies perfectes i
de vegades, alguna dissonant; però eixes dissonants estaven fetes amb
consciència per donar més intensitat a l’obra. Ah, per cert, aquesta obra es
deia El Preludio de Dimacro.
Quan la fama
d’eixa cançó començava a baixar, aquest treia una altra obra encara millor.
Però, hi hagué un misteri sense resoldre. De sobte, un dia qualsevol, aquest
xic va deixar de compondre i ningú no sabia per què. Uns pensaven que estava
mort; altres, de vacances; altres deien que ja no tenia idees. Però el que
passava de debò fou que l’home no tenia tinta a la ploma: aleshores, no podia
compondre més. I direu: “doncs que en compre més”; però ell no podia eixir de
casa, perquè la fama l’angoixava i ningú no hi era per a comprar-la per ell.
Ja veus tu per
quina ximpleria se’n va tot al fem!
Guillem Cano Estanislao
Quina por!
L’altre dia, a la nit, tornava cap a casa després
d’una festa amb els amics. Caminava lent, amb tranquil·litat
enmig d’una nit freda, per un carrar d’edificis nous i vells barrejats. A uns quants metres
darrere meu, un home d’uns quaranta anys, gros, caminava en el mateix sentit que jo. La veritat és que em trobava bastant
malament, però anava bastant bé com per a
saber que el que veia era veritat.
Caminava cap
avant i a pocs metres podia veure una casa
antiga i tapiada amb ciment per perill d’enderrocament. Tot i això hi havia un forat xicotet
per on passaven els gats que vivien dins. Quan travessava
eixa zona, un gat de dins de la casa va botar
fora. Era de color negre pur, amb ulls blaus. Es va quedar parat enfront de mi, al mateix temps que jo sorprès vaig fer igual. Va haver-hi uns segons en què
ens vam mirar profundament, però en acabar eixos segons, el gat mirà cap a la zona d’on ell venia i fugí.
Vaig seguir
caminant cap a casa, que estava al final del carrer, però de sobte vaig veure de reüll al terra, en mig de l’asfalt, una ombra
bastant gran, però no li vaig donar importància
i menys en les condicions en què estava. Darrere
sentia els passos de l’home gros, encara que es trobava
un poquet lluny de la meua posició.
De sobte un
silenci sepulcral es va crear en tot el carrer.
Un calfred em va recórrer de dalt a baix, la por s’apoderà del meu cas i tremolós em vaig girar a poc a
poc i... res. Em va alleujar un poc, però no
dura molt de temps. Em vaig adonar que l’home no
hi era, podria haver entrat en un dels molts edificis, però no havia escoltat
ni tan sols les claus. A la llunyania em va
semblar diferenciar un líquid roig lluent: vaig preferir pensar que no era sang. Vaig
continuar el meu camí, amb tots els meus sentits alerta. Vaig començar a notar alguna cosa que s’apropava a poc
a poc, i com més prop,
més fred notava. Ple de por vaig alleugerir el
meu pas sense valor per a girar-me i saber el que passava, però, el que fóra que tenia darrere, s’apropava cada vegada més
ràpid. El meu cor no parava de bategar, no podia controlar la respiració i vaig
estar a punt de perdre la consciencia, però vaig seguir corrent sense mirar
arrere, fins al portal de casa i amb les claus en la mà,
sense pensar-ho, vaig obrir, vaig entrar i vaig tancar de seguida. Tot i saber que dins estava segur, no vaig voler
girar-me i vaig caminar fins a l’ascensor que em duria fins a casa.
Freddy Sussmann Ballester
4t d'ESO
En aquest escrit
reflexionaré sobre el que suposa quart d'ESO des d’un punt de vista acadèmic.
Un dels objectius que
té aquest curs és preparar els estudiants per
als estudis del batxillerat o cicles formatius. Aquest objectiu fa, que
d'alguna manera, les matèries siguen més llargues i pesades. Molts pensen que
això mateix és un problema: “però dos temes per a
l’examen? Això és una bogeria!”. El que no saben és que aquest curs no
és en el que més matèria hi ha, o el més difícil dels cursos, perquè en primer
de batxiller la matèria dobla la de quart d'ESO i la dificultat no disminueix.
I en segon de batxiller, més del mateix, fins a arribar a la universitat,
que per donar-vos una idea del temari a tractar, un tema d'una matèria de la
universitat és com cinc o sis temes de quart d'ESO. Imagineu-vos-ho!
Quart d'ESO requereix
més estudi, ja que com hem dit abans, la matèria augmenta. Pot ser sí que cal més estudi abans dels exàmens per
treure bona nota, o fins i tot per no suspendre, però la veritat és que si cada
dia estudies un poc (mitja horeta com a molt) el que has fet a classe, abans
d'un examen, no et caldrà més que cinc minuts
per mirar-ho una última vegada i saber-t'ho ben bé.
Pau Rubio Campos
Les revàlides
La LOMCE presenta
una novetat: les revàlides. Aquestes afecten
a tots els estudiants de l'ESO i batxillerat, ha fer un examen de tipus test
amb 350 preguntes.
Si no superen el
test, no obtindran el títol de l'ESO ni el de batxillerat. En el cas de
primària, continuarà tot igual: seran els professors els que examinen els
alumnes i posaran les notes corresponents de cada examen realitzat.
La meua opinió com
a estudiant, és com la de la immensa majoria, per no dir la de tot el món.
Molts alumnes i
professors estem en contra de la nova llei. Tinc dubtes del que pretenen
aconseguir amb aquestes proves, perquè l'esforç que nosaltres realitzem en un
període de nou mesos, no servirà de res fins que no passem la revàlida.
Molts de
nosaltres, quan ens van dir això de la revàlida, en què consistia, ens vam posar molt
nerviosos. No entenem encara quina necessitat hi ha.
Els responsables
de la nova llei també han sigut alumnes i han hagut d'estudiar, i segurament
ells o alguns companys seus, quan havien de fer un examen,es posarien
nerviosos.
I de segur que
molts d'ells no obtingueren la nota que pensaven, perquè els nervis els van
trair.
Com hem de
trobar-nos ara els alumnes, si sabem que per molt d’esforç que posem al llarg
del curs, quan arribe la revàlida, estarem més nerviosos que mai, pel simple
fet que és un examen tan decisiu.
Com hem d’enfrontar-nos
a un examen que ningú no ha fet? De moment, sabem que serà tipus test i de 350
preguntes.
Si a l'hora de fer
un examen de l'assignatura que siga, molts de nosaltres ens posem nerviosos, no
vull imaginar com ens trobarem milions d'alumnes de l'ESO i batxillerat
examinant-nos de tot un curs.
Sincerament, crec
que hauria de comptar més el dia a dia, l’esforç, el comportament, que és el
que ens fa ciutadans i persones, i no un simple examen de tot un any.
Zulma Domínguez Pallás
Àlex Monfort
Excursió a València
El divendres 11 de novembre, vam anar a València per fer distintes activitats. Vam fer una gimcana i també vam visitar una exposició anomenada Bogeria i Modernitat, al palau Cerveró. Aquest edifici, a part d’organitzar exposicions també s'encarrega de distintes tasques administratives de València.
A les 9.25h vam agafar el bus i quan hi arribàrem, vam parar enfront de les Torres de Serrans i anàrem cap al museu; però primer ens donaren uns fulls el mestres, perquè abans d’entrar-hi havíem de fer un gimcana per diferents llocs de València que consistia en anar a fer fotos a característiques específiques d’algunes façanes d’edificis del barri del Carme, per fer l’activitat teníem un temps limitat de cinquanta minuts. Quan va passar el temps de la gimcana tots vam anar al punt de partida. Quan tots estàvem ja allà, anàrem dins de la exposició, que parlava del sorgiment i l'evolució dels espais, les pràctiques i els sabers psiquiàtrics. L’exposició va estar molt interessant, perquè a part de tota l’explicació que ens feren, hi havia diferents aparadors on estaven exposats diferents instruments de l’època i fotos, per les parets també hi havia pòsters amb informació. Una cosa que em va impactar molt va ser una cadira que tenia una forma molt particular: servia per seure el pacient i al cap els posaven una mena de caixa que no deixava ni escoltar, ni mirar i ni tampoc parlar; sols podies reflexionar sobre les accions que havies fet, també altra cosa molt interessant va ser un pòster fet per una interna d’un psiquiàtric de València que havia dibuixat quatre deus diferents de diferents religions amb la seua pròpia llengua original.
Com ja he dit, l’activitat em va agradar molt ja que parlava de temes molt interessants.
Àlex Monfort
JO…
Pareix que tots els dies són iguals. Em mire en el mirall i a pesar de tindre quinze anys, maquillar-me, enviar missatges, pentinar-me, estudiar com ningú i fer coses de “majors” continue sent la mateixa cria que es comporta con si tinguera cinc anyets amb les mateixes rabietes i pensaments de xiqueta menuda. Moltes vegades sols tinc de companyia el silenci i la seua musicalitat… Sí, moltes vegades em sent sola. Solc pensar diferent i tinc moltes idees que la societat dicta com a errònies. I qui ha dictat aquestes normes?
I sí, de vegades és veritat que l’amistat és una mentida,
però que algú em jutge si traïsc algun amic, no se’m passa ni pel cap, per molt
que alguns d’ells m’hagen traït alguna vegada. I ara és quan pense si aquests
realment es mereixen la meua amistat. Per què? Si ells no han sabut estar a l’altura
i ser reals?
Vull tindre a algú de veritat, i a pesar de les pedres
poder seguir el meu camí. Perquè he pogut experimentar que l’odi i l’amor
marquen en mi de la mateixa manera. Ho reconec, de vegades tinc el cor ofegat
d’orgull.
Pot ser que siga dur. Molta gent diu que li és igual el
que la gent diga, però a mi em fan més mal les paraules que els colps. Sense
molt a oferir sempre ofere sc tot el que tinc. O almenys açò és el que m’han inculcat
des de molt petita.
Prefereix demostrar-ho a dir-te que t’estime, perquè sé que
les paraules pesen poc i se les emporta el vent. El rellotge? Un traïdor. Encara
que no vulguem el temps passa ràpid i cal aprofitar-lo al màxim, i ser feliç.
Però no podem fer res, tots sabem que el plaer és fugaç. I ara he d’agrair el
que tinc i perdonar al que ho mereix.
Crec que el maquillatge en el llenguatge no s’hauria d’utilitzar. Ací volem les coses clares i a la cara, que hi ha molta gent que presumeix de dir les coses i després s’amaguen de la veritat.
Per a trobar-me vaig haver de perdre’m i ara estic, un
poc més lliure i més forta, ja sé de quin pal va cadascú. Almenys ara ja sé què
significa la paraula “realitat” i estic preparada per a enfrontar-me a ella. Ja
no li tinc por al món.
Sí, ho reconec, tinc molts complexos, i sé que moltes
vegades parec una persona molt “happy”, a qui no fa falta que li digues floretes
perquè ella mateix s’ho creu. Però sols jo sé el que pesa aquesta pell.
Ja sols em confesse on escric. I sí, escric amb el
cervell per poder arribar a l’ànima.
Tot el que importa no es compra amb diners. Gràcies a Déu,
al destí, o com ho vulgues dir, tinc una família, les columnes del meu temple:
m’estimen a pesar de tots els meus errors, m’eduquen i m’ensenyen a ser millor
persona, a ser jo mateixa i que ningú no
canvie la meua forma de ser, Que diga el que pense i a reflexionar sobre el que
és just o injust. Ells han sigut el meu paraigua quan m’enfrontava a la tempesta.
I han sigut els únics que m’han perdonat quan no sé ni el que dic, i sols al
mirar-me saben de quin peu vaig coixa. Sóc el que sóc gràcies a ells.
Mariola Garrido
L'Ajuntament d'Aldaia convoca aquest certamen literari adreçat als joves residents a l'Horta amb edats compreses entre els 9 i els 18 anys. Podeu participar-hi amb textos narratius i poètics, i també hi ha premis per a centres escolars. Animeu-vos a participar. Us adjuntem l'enllaç on podreu consultar les bases.
XXX Certamen Literari Juvenil_Cristòfor Aguado i Medina
L'Ajuntament d'Aldaia convoca aquest certamen literari adreçat als joves residents a l'Horta amb edats compreses entre els 9 i els 18 anys. Podeu participar-hi amb textos narratius i poètics, i també hi ha premis per a centres escolars. Animeu-vos a participar. Us adjuntem l'enllaç on podreu consultar les bases.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada