PROJECTE DEL DIA DE LA PAU
El 24 de gener de 1977, al carrer Atocha 55 de Madrid un grup d’advocats que lluitaven per la democràcia des de la seua activitat professional, entre d’altres coses, van ser objecte d’un atemptat terrorista que va provocar-ne la mort de cinc i que els altres quatre resultaren ferits. Al llarg dels dos dies anteriors dos joves havien mort a càrrec de la policia en circumstàncies diferents. Aquests trets fets van provocar un moviment per part de la societat civil que va evidenciar que tothom ja estava ben fart de viure sense una autèntica llibertat, tant de pensament com d’acció.
Els alumnes de 3r i 4t han vist un documental proposat per Àfrica, la mestra de socials, que parla d’aquest fet històric: què passa, com actuaren les autoritats del moment, com ho féu la població. Evidentment, ja les havia situat prèviament, per tal que els resultara més fàcil la comprensió d’allò que s’hi explica. Després, des de l’àrea de llengua i en coordinació amb la de socials, hem elaborat una proposta textual per reflectir allò que hem aprés i que volíem comunicar.
Per grups cooperatius els alumnes han elaborat un còmic, un relat o un text d’opinió per plasmar, des del punt de vista dels membres del grup, allò que explicava el documental. En tercer, els alumnes han triat textos de reflexió i còmics; en quart, també tenim mostres textuals reflexives, però també hi ha dos relats ben interessants: un des del punt de vista d’un dels supervivents i l’altre narrat per un dels assassins.
Un dels aspectes interessants de la proposta és que ens apropem als fets històrics des d’un punt de vista més directe, més vivenciat, més real, la qual cosa ha somogut en bona part des alumnes l’interés per saber més d’una etapa històrica que ja els queda llunyana per l’edat que tenen, però les conseqüències de la qual no són tancades del tot.
Ací en teniu algun exemple:
Text 1
Ací en teniu algun exemple:
Text 1
Hola, sóc Carlos García Juliá. Escric mentre sóc a la presó per haver mort cinc maleïts
rojos. Per desgràcia, no poguérem matar Joaquín Navarro, el nostre principal
objectiu. Aquells maleïts advocats comunistes només aportaven caos a la
societat i menjaven el cap a la gent amb les seues idees. De fet, jo no hauria
de ser ací, perquè li he fet un favor a tota la gent exterminant una petita
part de la plaga de comunistes que no fa més que créixer després de la mort de
Franco, descanse en pau. Si ell encara estigués en vida, tot açò no passaria,
estarien tots afusellats en una fossa comuna i en compte d’engarjolat, jo seria
un heroi. Tot siga per la seua memòria. I sí, me’n sent orgullós. No sé on son
els dos altres companys. Supose que en cel·les diferents o potser els han
alliberat… Estic tranquil, sé que em trauran d’aquesta: la justícia no va tan
bé com per a condemnar els seus aliats.
Escolte en José Fernández entonar irònicament el “cara al
sol”. Efectivament no els han alliberat. Ric. I cante amb ell a uníson. Els dos
comencem a cridar “visca Espanya!”, “visca Franco!” I se’ns afegeix Fernando
Lerdo. Tots riem fins que arriben uns guàrdies: em peguen una fuetada i em
recomanen que calle si no vull més problemes. Sembla que Fernández se n’ha
lliurat perquè coneix al guàrdia. Sé que el guàrdia m’ha pegat pel guirigall i
no pròpiament pels nostres missatges. Ho deduïsc perquè el guàrdia se’n va
xiulant la melodia del “cara al sol”...
Demà de matí ens jutgen i estic segur que acabarà tot a
favor nostre. El jutge no serà tan estúpid com per declarar-nos culpables,
reconeixeran com hem servit a la pàtria eliminant aquests rojos.
[...]
Ràbia. Ràbia i impotència! 193 anys? 193? M’assec en un
cantó i vesse algunes llàgrimes. Cride “¡putos rojos!” i colpege els barrots de
la cel·la. Pegue mitja volta, contemple la meua futura casa durant, mínim, els
propers 15 anys, i això si aconseguisc la condicional… Decidisc estirar-me al
llit i esperar el sopar.
Quan isca, no dubtaré a seguir amb les meues creences i, si
fa falta, faré el mateix per tal de netejar aquest país d’aquestes rates
fastigoses. No permetré que a més de quedar ells com a àngels, jo siga el
dolent de la pel·lícula. Tothom sap el mal que està fent aquesta escòria de la societat.
Amín, Guillem C, Freddy i Eloy
Text 2
L’atemptat a
Atocha 55
El 24 de gener de 1977, a Madrid, en el número 55 del
carrer Atocha, durant la nit va haver-hi
un atemptat en una oficina d’advocats.
Un funeral discret i
clandestí, un soterrament d'amagat, volien que fos discret. Les autoritats
justificaven aquesta manera respectuosa i silenciosa de fer d’una altra manera:
parlaven de por, por que l’ultra-dreta tornara a atacar. El govern va demanar
que no hi haguera cap provocació, perquè fóra una situació controlada.
Als advocats els van
matar per assassinar la democràcia. Aquells pistolers i els que els manaven mai
no van pensar que l'efecte seria el contrari: va arribar la llibertat a
Espanya.
El
soterrar va esdevenir una manifestació plena de gent que, encara que dirigida
pel PCE, va comptar amb el suport de les forces democràtiques i dels ciutadans
madrilenys.
Hi van acudir sota la ràbia i la impotència per acomiadar els advocats i manifestar els seus desitjos de pau. Podien haver-se venjat, es podria haver respost a la violència amb més violència. Encara que això és el que volien alguns, per tal que eixa violència portar a la intervenció de l'Exèrcit. En canvi, no va ser així. Santiago Carrillo va demanar calma. És possible que el comportament seré i de compromís amb la pau dels comunistes fera que el PCE fins i tot sortís enfortit d'aquell dia.
A les quatre de la vesprada van començar a treure els rams i les corones de flors del Palau de Justícia.
Advocats, companys dels morts, representants i polítics van ser ajudats per moltíssims voluntaris. La desfilada de corones durà trenta-cinc minuts. Les floristeries regalaven les roses als ciutadans que anaven a comprar-les per portar-les als advocats d'Atocha.
Quan els familiars de les víctimes van abandonar el Palau de Justícia, la multitud va prorrompre en aplaudiments, que de seguida van ser silenciats per les recomanacions de silenci. Això era un soterrar. El silenci va tornar a imposar-se ràpidament.
Hi van acudir sota la ràbia i la impotència per acomiadar els advocats i manifestar els seus desitjos de pau. Podien haver-se venjat, es podria haver respost a la violència amb més violència. Encara que això és el que volien alguns, per tal que eixa violència portar a la intervenció de l'Exèrcit. En canvi, no va ser així. Santiago Carrillo va demanar calma. És possible que el comportament seré i de compromís amb la pau dels comunistes fera que el PCE fins i tot sortís enfortit d'aquell dia.
A les quatre de la vesprada van començar a treure els rams i les corones de flors del Palau de Justícia.
Advocats, companys dels morts, representants i polítics van ser ajudats per moltíssims voluntaris. La desfilada de corones durà trenta-cinc minuts. Les floristeries regalaven les roses als ciutadans que anaven a comprar-les per portar-les als advocats d'Atocha.
Quan els familiars de les víctimes van abandonar el Palau de Justícia, la multitud va prorrompre en aplaudiments, que de seguida van ser silenciats per les recomanacions de silenci. Això era un soterrar. El silenci va tornar a imposar-se ràpidament.
Durant
la resta de la manifestació, els assistents van respectar el silenci. Posteriorment, la comitiva es va dirigir cap
a Cibeles per després arribar als cementeris de l'Almudena i nou de
Carabanchel.
La
calma i l'ordre havien prevalgut durant el temps que va durar l'enterrament. De
la mateixa manera va ocórrer en gairebé totes les manifestacions que van tenir
lloc en altres racons del país. Les expressions de condemna van ser
especialment significatives en els col·legis d'advocats de diferents províncies.
Barcelona, Bilbao, Sant Sebastià o Balears van ser les primeres a mostrar la
seua solidaritat amb els advocats del Col·legi de Madrid.
L'atemptat d'Atocha va ser un dur cop contra la Transició. Va ser un dels fets que més va fer témer per la futura democràcia. Però el dia 29 de gener, el dia del soterrar i de la manifestació, va poder ser un dels que més que van contribuir a construir la democràcia. Va ser aquest un dia en què cent cinquanta mil persones van decidir cridar en silenci la seua ira i la seua frustració per demanar la pau.
L'atemptat d'Atocha va ser un dur cop contra la Transició. Va ser un dels fets que més va fer témer per la futura democràcia. Però el dia 29 de gener, el dia del soterrar i de la manifestació, va poder ser un dels que més que van contribuir a construir la democràcia. Va ser aquest un dia en què cent cinquanta mil persones van decidir cridar en silenci la seua ira i la seua frustració per demanar la pau.
Pau, Zulma, Anna, Mariola
Aquest primer trimestre hem fet un projecte cooperatiu en què hem investigat sobre diferents aspectes relacionats amb la diversitat lingüística al món. L'objectiu final d'aquest treball consisteix a explicar a l'alumnat de 4t i 5è de primàriav el concepte de llengua, de família lingüística, d'evolució lingüística, la diferència entre frontera lingüística i frontera política; de llengua anb estat i sense. També hem definit el concepte de respecte lingüístic i de riquesa lingüística, i hem vist el català i els seus dialectes.
Després d'investigar i de fer la recerca d'informació, cada grup l'ha treballada tot tenint en compte el destinatari del projecte i el producte final que voliem fer. El següent pas serà presentar els treballs als alumnes de primària i fer amb ells activitats per tal de veure que els ha quedat clar tot. Ací teniu el producte final d'aquest projecte.
Ací teniu els treballs fets.
Grup A
Proj valen grup A from Escola Gavina on Vimeo.
Grup B
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada