Tot és tan relatiu...
M'han ensenyat a valorar fins a un gra d'arròs, a lluitar pels meus somnis,
a saber utilitzar el cap i el cor.
L’any 2000 van nàixer els meus fills. Jo només tenia 25
anys. Quan vaig complir els 27, fiu el viatge al país on trobaria la felicitat.
Vaig haver de treure'ls d’Àfrica perquè estava clar que si seguíem allí,
moriríem. D'alguna forma havia d’alimentar-los, ells em van donar la vida i
està clar que jo els l’havia de retornar. Al final vaig aconseguir arribar amb
pastera amb 30 persones de més. Allí estava, amb els meus fills en una platja,
amagant-nos perquè no ens atraparen.
Jo era un africà sense papers. Digues, què faig aquí?
Cada dia vaig a un semàfor diferent, hi venc mocadors de paper. Suficient per a
mi que els meus fills puguen menjar, això em fa ser feliç.
La teua vida ha sigut fàcil, veritat? No saps la bona sort que tens: pots
parlar amb la gent que vols, pots dir-los el que vols. Em sorprèn que en aquest
gran país ningú no valore el que té, perquè camineu amb el cor buit. Heu de
saber que els vostres problemes no són res comparats amb els meus. A vosaltres
us agoixa que no us funcione la Xbox; jo m’agoixava perquè perdia la vida. No
teniu el mateix valor que jo: jo caminava 15km per tornar a casa amb un petit
bol d’arròs. Açò es diu supervivència, vaig aprendre a viure així.
He vist amics morir de fam davant de mi. Imagina’t el que sent quan veig
malgastar menjar dia a dia. Llavors és quan muir per dins.
Amics meus, que us passa aquí a Espanya? No entenc com hi
ha xics deprimits perquè els seus mòbils no tenen saldo, pares que no apleguen
a final de mes, però que paguen el cotxe i el xalet. Esteu bojos o què?
Jo només venc mocadors, però sé molta més educació que
aquests pares que tenen diners. No em puc permetre regalar joguines als meus
fills, però si un “us vull” dels de veritat. Mireu-vos i penseu, què feu amb
les vostres vides? No podeu ser feliços amb el que teniu encara que siga poc? No
cal que et compres alguna cosa per cobrir la felicitat, la felicitat es troba
ràpidament, sols t’has de parar a pensar en la sort que tens de viure en unes
condicions determinades. Però això és igual: el que importa és que vius i que hi
ha gent que t’estima, gent que et coneix, gent que t’enyora, gent que t’odia. Hi
ha gent. Perquè el que jo vull veure és una mare que fa un bes molt fort, perquè
sí, sense més. No vull més morts per depressió per alguna cosa que no té sentit.
Ja basta de la malícia i de la crueltat, de l’avarícia i de l’ansietat. Per què
no podeu viure amb la tranquil·litat? Deixeu d’insultar-vos, d’odiar-vos, de disparar-vos,
de matar-vos.
Heu de canviar. A partir d’ara vull que ho feu bé, us done altra oportunitat.
El meu missatge és: sigues feliç amb el que tens, i sobretot fes feliç els
altres.
Maria Pérez Castellanos
Connectats
T`has plantejat alguna vegada quantes hores
diàries utilitzes el mòbil? És de veritat una eina o sols és un ferramenta?
A hores d’ara pense que nosaltres, els
humans, estem sempre pendents del mòbil. Quan vaig pel carrer veig que tot el
món va amb el seu dispositiu, bé el duen a la mà, a la butxaca o van
interactuant amb ell mentres caminen o fan altra cosa.
El telèfon mòbil ha sigut, per mi, el canvi
revolucionàri d’aquesta dècada. És més pense
que ha estat la revolució del segle XXl.
Els telèfons mòbils han entrat tant en les
nostres vides que ens han fet canviar. Es han alterat les nostres rutines, han
establit una nova addició i a més a més ens han abduït. Però tot i això,
nosaltres estem a tota hora rendits a ells. No t’ho creus? T’ho vaig a
demostrar… Quan ha sigut la última vegada que has tocat el mòbil? Farà cinc,
deu minuts com a màxim, potser més però a hores d’ara seria estrany.
Però no només ens han afectat a nosaltres
els mòbils, han afectat a altres factors; al decans (ara pareix que un descans
és estar connectat al Facebook o jugar una partida al Clash Royale) Han afectat
a la cultura (amb un meme ho saps tot) i també han afectat a la intel·ligència.
Per finalitzar també he de dir que els
telèfons ens han proporcionat molts i bons avanços que ens faciliten la vida,
però no és massa bo abusar-ne d’ells.
Max Martí Tormo
Capitalisme
Des de ben menut
sempre he sigut molt curiós. Sempre m’he interessat a saber com funciona el
nostre món.
No em referesc a
saber com funciona físicament (habitants, massa, distància al sol…) sinó, com
funciona el món que nosaltres hem creat.
M’he adonat (més aviat,
he obert els ulls) que vivim en una societat on treballem per guanyar uns
diners i tindre una vida més o menys estable, i després dediquem la nostra
altra part de vida per morir a poc a poc…
Una idea que ens
ha implantat el capitalisme és la següent: qui més diners té, millor viurà i
més gastarà en el nostre fabulós mercat. El mercat, l’encarregat que el
capitalisme rode i bategue com el cor al cos humà. Però, jo i segurament milers
de persones s’han adonat d’un petit detall: què passa amb la gent que no té
diners? no té dret a viure? no pot menjar ni vestir?
Doncs aquestes
són les preguntes que en la nostra vida no són preguntes, sinó fets, ja que
vivim en una societat on el capitalisme és el rei del món.
Max Martí Tormo
L'Ajuntament d'Aldaia convoca aquest certamen literari adreçat als joves residents a l'Horta amb edats compreses entre els 9 i els 18 anys. Podeu participar-hi amb textos narratius i poètics, i també hi ha premis per a centres escolars. Animeu-vos a participar. Us adjuntem l'enllaç on podreu consultar les bases.
XXX Certamen Literari Juvenil_Cristòfor Aguado i Medina
L'Ajuntament d'Aldaia convoca aquest certamen literari adreçat als joves residents a l'Horta amb edats compreses entre els 9 i els 18 anys. Podeu participar-hi amb textos narratius i poètics, i també hi ha premis per a centres escolars. Animeu-vos a participar. Us adjuntem l'enllaç on podreu consultar les bases.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada