Si llegiu les següents ressenyes, potser trobareu motius per llegir algun dels llibres dels quals parlen...
Paraules de Júlia està redactada des del punt de vista d'una adolescent que per tant fa de narradora de tota la història. Per això hi ha molta descripció física dels espais físics però també hi ha diàlegs entre persones encara que en són pocs. Els espais es descriuen contràriament als diàlegs, que no en són molts, i per tant no tan importants en aquesta estructura. La durada és clara i marcada: des d'un estiu fins a la primavera següent, és a dir, quasi un any. També hem de dir que al final de cada capítol hi ha un paràgraf dedicat a les “paraules de Júlia”, manera com la seua companya es refereix a frases que deia Júlia quan estaven juntes.
La història tracta d’unes companyes adolescents que van a la mateixa classe i són millors amigues. Un dia qualsevol de festa d'estiu hi ha un rebombori i no se sap res més d'això, perquè una de les xiques, Júlia, se’n va a estudiar a l'estranger i quan torna pareix que no és ella mateixa i no parla ni res. Aquesta novel·la juvenil té una estructura bàsica, per als joves, per fer-ho més fàcil d'entendre. Aquest llibre no el recomane per a la gent que no pot esperar que passe una altra acció; en definitiva, impacients. Jo el veig més per a persones a qui agrada la descripció detallada i llarga amb un misteri constant. A mi precisament m’ha agradat per això, perquè m'agrada la intriga i el suspens.
PARAULES DE ROBERT
Paraules de Júlia és una novel·la escrita pel català Joan Bustos, guanyador del premi de narrativa juvenil Enric Valor. L’any que es va editar el meu exemplar fou al 2016 per Edicions del Bullent. El llibre es llegeix fàcilment, encara que siguen 161 pàgines, es passa volant.
Per començar amb el que és el llibre, veiem que tracta temes delicats com ara l’abús sexual a menors, la mort o la impotència. Temes seriosos, però molt ben introduïts en aquest relat.
La història parla de Júlia i Helena, dues amigues inseparables des de menudes, però açò canvia quan, després d’una festa d’inauguració de l’estiu, Júlia se’n va als Estats Units.
Quan això ocorre, Helena deixa de saber de Júlia, mentre aquesta afronta els seus propis problemes en una escola de repàs.
Però arribat el moment, Júlia torna i està inexplicablement estranya. Deixa d’anar a escola i de parlar amb els amics de tota la vida. Dies després comença a córrer el rumor que estava prenyada.
Moltes preguntes sense resposta després: el fill de Júlia naix i aquesta mor al dia següent. Així, sense que ningú no s’ho esperés i sense donar temps de resposta als amics.
Però açò el que fa es sumar preguntes a la llista d’Helena, que estava intentava sentit al que havia passat. Però les coses comencen a encaixar quan Helena es troba amb un antic amic de la Júlia i seu, en Pato. Aquest parla que la Júlia, abans de morir, li havia dit que el Llop era qui li havia fet això.
Abans que la Júlia faltara, un xic negre anomenat Adam va aparèixer dient que era el pare, però el padrastre de Júlia no va voler saber res d’ell. Aquest després d’això va parlar amb Helena i li contà que ell havia sigut amic de Júlia als EUA i que li havia promès exercir de pare quan el bebè arribara.
Una nit que l’Helena estava sola a casa, se’n va anar amb el Pato a un lloc de la seua infància, i el que trobaren allí fou l’Adam empresonat i torturat pel que menys s’esperava, el padrastre de la Júlia. Ell era el llop.
Més tard es va descobrir que tenia un altre nom i quqe era un fugitiu al qual van arrestar al moment de descobrir-ho.
Pel que fa a l’estructura, veiem que la introducció són els primers capítols, quan Júlia torna del Estats Units comença el nus i el desenllaç és quan descobreixen al llop.
Els espais que descriu l’autor són sempre urbans en una època que pot ser l’actual. Sempre va amb un ritme lent en aquestes descripcions i, sobretot, als diàlegs, en els quals detalla mentre parlen el que pensen. Joan Bustos en aquesta novel·la, no té pressa per a res, a més és molt detallista.
En conclusió, trobe que és dels pocs llibres que realment m’ha intrigat saber què passaria al final. M’ha agradat molt com explica la història, amb misteri, però sempre explicant-ho tot bé
Robert Escrivà Fernández
LLÀGRIMES SOBRE GUILLEM
Ací parlaré
sobre el llibre Llàgrimes sobre Bagdad.
Bé,
primer de tot anem a la informació principal. Aquest llibre està escrit per
Gemma Pascual Escrivà, una dona valenciana que ha guanyat tres vegades el Premi
Samaruc de literatura juvenil -xe, quin nivell!. L’editorial és Barcanova, que
també li ha atorgat premi Barcanova de la literatura infantil, juvenil.
Per posar-vos-en
al dia, explicaré un poc de què va la cosa.
Tracta
duna xiqueta anomenada l'Erfan que viu a Bagdad, una d'aquelles ciutats
bombardejades fa un temps. Ella tenia una vida normal i corrent molt pareguda a
la nostra, amb activitats, amics... El que desitjava ella era ballar, volia
arribar a ser la millor. Aleshores, quan esclata la guerra, Erfan comença a
preocupar-se, perquè havia d’adaptar-se al que hi havia: sense llum, sense
aigua, gent morint. Tot i que ella volia ballar, ja no podia, per la qüestió de
la situació; però és clar, ella mai no deixaria de creure en les seues idees i
tenia ben clar que quan tot tornara a la calma, podria tornar a ser la millor.
Per desgràcia, pèro, la pobra Erfan acaba morta per una bomba...
Tot i
que el llibre no m'ha acabat del tot per aquesta manera d’acabar la història,
sí que m'ha semblat interessant i he volgut informar-me de com va treure Gemma
la idea per a aquest llibre. Tot se li va ocórrer veient una notícia on
explicaven que les nenes a Bagdad ballaven i li va resultar molt xocant vore els
pobres xiquets mal nodrits, sense res, i que en canvi tenien energia i ganes
per ballar. Aleshores, es va adonar que ella no sabia res sobre aquella ciutat
i per això va decidir redactar aquest llibre.
Pel que
fa als personatges, el més destacat és la xiqueta Erfan, tot i que n’hi h d’altres
importants, com per exemple els pares, la seua germana de 6 anyets, etc.
Com ja
he dit abans, no m'ha agradat molt el llibre pel seu tràgic final, però sí que en
recomane la lectura, perquè així la gent s’adonarà de què passa en altres llocs
del món.
Guillem Cano Estanislao
COM UN RECORD D'INFANTESA
La novel·la
narrativa Com un record d'infantesa,
de l’autor valencià Feliu Ventura, fou editada per primera vegada l’octubre
de 2015 per l’editorial Sembra Llibres.
Com
un record d'infantesa està redactada per apartats, és a dir, per capítols.
Hi ha un narrador concret, el protagonista, que parla sempre en passat, i per
tant sabem que ens narra una història ja passada. Per això hi ha molta
descripció física d’aquests fets ja ocorreguts. Els espais es descriuen perquè
són importants en aquesta estructura, la durada és clara i marcada -una setmana-,
encara que mentre és narrada la història, ens parlen de temps passats i l’època
se situa en l’era més o menys moderna, és a dir, de 2010 fins a l’actualitat.
La història tracta d’un home xilé
que treballa en una redacció on fa còmics amb arrels valencianes. Un dia, el seu avi valencià, que vivia a Xile, va morir d'un
atac al cor i aquest deixà l'obligació al seu nét d'anar al País Valencià per
deixar allí les seues cendres. Aquest emprengué un viatge al País Valencià per
deixar allí les cendres del seu avi i per fer un còmic d'Ovidi Montllor. Aquest
home es va allotjar en una casa d'uns amics dels pares, en la qual va descobrir
el passat de la seua família i va fer més que amistats.
Aquest llibre el recomane per a la
gent a qui agrada la descripció detallada i llarga, amb misteri i intriga. A mi
m'ha agradat pel fet del misteri familiar i tot allò que el protagonista descobria
segons el seu viatge avançava. M’ha fet
goig llegir-lo. I a tu, te’n farà?
Pau Rubio Campos
MIL CRETINS
Mil Cretins, de Quim Monzó, és un llibre de relats publicat per primera
vegada a finals de 2007. Compila 19 contes de temàtiques bastant diferents, tot i
que, per la forma d’escriure de l’autor, sí que hi podríem trobar
característiques comunes. En moltes d’aquestes històries, Monzó gasta
personatges on exagera els defectes i la mala traça dels humans. Els finals
dels contes són bastant oberts, és a dir, que l’autor deixa que el lector
reflexione sobre el tema exposat. Els temes en general del llibre presenten
situacions absurdes que fan riure, tot i que no es presenten com a tal.
S’estructura en dues parts: la primera conté relats més llargs i detallats; en
canvi, en la segona, es presenten històries amb finals més oberts i tenen
ritmes més ràpids. A mode de tast, uns en contem dos relats.
Un Tall (2a part) Un xiquet
entra a classe amb un tall gegant al coll, tot regalimant sang per tot el cos.
Quan entra, li diu al mestre que uns companys li han fet aquest tall i en això
que el mestre comença a dir-li que eixes no són maneres d’entrar a classe,
sense dir bon dia i amb l’uniforme tacat; i que anara a demanar una galleda i
un motxo per netejar tot l’empastre que havia fet. Una situació absurda sens
dubte on el mestre és un personatge arrogant i despietat. M’agrada perquè, tot
i ser curt –a penes tres pàgines-, conta una història subrealista amb totes les
parts d’un conte.
El senyor Beneset (1a part) relata
la història d’un home que va a visitar el seu pare a la residència d’ancians i
aquest li conta com ha anat tot mentre, rarament, es vist de dona. Es posa un
parell de bragues, un sostenidor, una brusa... Li conta al fill que aquella
residència està plena de vells i es queixa perquè ja quasi no va a veure’l. Que
ja sap que ell està molt ocupat, però que voldria que anés més sovint. Aquest
conte és més llarg, es conta més detalladament tot el que passa i té més
coherència que Un tall, però també
m’agrada perquè hi ha situacions absurdes que resulten gracioses.
Algunes paraules noves que he aprés han estat golut, vànova, descollar, pollegueres, embrancar-se, clapat, fruir, botit, esmorteït, llaixa.
Amin El Manchoud Jareño
PARAULES DE JÚLIA
La novel·la
narrativa juvenil Paraules de Júlia,
de l’autor català Joan Bustos, fou editada per primera vegada el febrer de
2016 per l’editorial Edicions del Bullent.
Paraules de Júlia està redactada des del punt de vista d'una adolescent que per tant fa de narradora de tota la història. Per això hi ha molta descripció física dels espais físics però també hi ha diàlegs entre persones encara que en són pocs. Els espais es descriuen contràriament als diàlegs, que no en són molts, i per tant no tan importants en aquesta estructura. La durada és clara i marcada: des d'un estiu fins a la primavera següent, és a dir, quasi un any. També hem de dir que al final de cada capítol hi ha un paràgraf dedicat a les “paraules de Júlia”, manera com la seua companya es refereix a frases que deia Júlia quan estaven juntes.
La història tracta d’unes companyes adolescents que van a la mateixa classe i són millors amigues. Un dia qualsevol de festa d'estiu hi ha un rebombori i no se sap res més d'això, perquè una de les xiques, Júlia, se’n va a estudiar a l'estranger i quan torna pareix que no és ella mateixa i no parla ni res. Aquesta novel·la juvenil té una estructura bàsica, per als joves, per fer-ho més fàcil d'entendre. Aquest llibre no el recomane per a la gent que no pot esperar que passe una altra acció; en definitiva, impacients. Jo el veig més per a persones a qui agrada la descripció detallada i llarga amb un misteri constant. A mi precisament m’ha agradat per això, perquè m'agrada la intriga i el suspens.
M’ha donat goig llegir-lo, i a tu te’n donarà?
Pau Rubio Campos
4t ESO
MULTIAVENTURA
ALS PIRINEUS
La novel·la juvenil Multiaventura
als Pirineus, redactada per Josep Chapa Mingo, ens proposa un viatge ple d’aventura
i misteri. La seua primera edició fou al març del 2005 per l’editorial Edicions
Del Bullent.
Carles
Juraco Frías
BERTA MIR DETECTIU I EL CAS DEL FALS ACCIDENT
El llibre que he llegit
es titula Berta Mir detectiu
i el cas del fals accident. És una edició de l’any 2011 i l’editorial és Estrella Polar. L’autor d’aquest llibre es diu
Jordi Sierra i Fabra. El llibre té 227 pagines.
És una novel·la policial que parla d’un accident de trànsit
que alça moltes sospites que pot ser un assassinat -per això deduïsc que és un
novel·la policial.
La història s’ambienta en el present. Un detectiu
privat pateix un fort accident que el deixa desmaiat dins del cotxe fins que
arriba la policia i l’ambulància. Berta, la seua filla, es va adonar després
que el traslladaren a l’UVI i va anar el més ràpid possible a l’hospital.
Després que li digueren com es trobava i que no sabien si sobreviuria, i que si
ho feia es podia quedar paralític, Berta caigué en una depressió.
Feia pocs mesos la mare els havia deixat i que van haver
d’anar-se’n a viure amb la iaia, i això que no sempre es duien bé, ja que les
dos tenien sempre diferents punts de vista cap a les coses. L’únic que la feia
oblidar-ho tot era el grup de música amb el qual tocava el baix totes o quasi
totes les vesprades. Al matí següent que hospitalitzaren el pare, un detectiu
aparegué i començà a interrogar Berta. Volia saber primer les relacions del seu
pare i després s’interessà pel seu treball. Volia saber els casos en què treballava,
així que anaren al despatx del pare per investigar l’ordinador. Van repassar
l’ordenador de dalt a baix, però no trobaren res. Van deduir que algú ho devia
haver esborrat, per això anaren a investigar a l’ordinador que tenia a casa, i
el resultat fou el mateix.
L’inspector s’endugué els ordinadors i Berta va començar
a investigar. Al poc temps va aconseguir trobar els tres casos en els quals
treballava el pare i no parà fins a trobar l’assassí.
La novel·la s’estructura en capítols bastant curtets, que
et fan més lleugera la lectura.
Té només un personatge principal: Berta. És una noia de
18 anys, alta, prima, amb cabell llarg i negre, i ulls marrons. Té un caràcter
molt fort i bastant mal geni, encara que és molt bona amb els seus amics i
familiars. És valenta i decidida, però també cabuda. És molt llest i podria
haver triat estudiar qualsevol carrera, però li apassionava la música i va
preferir fer un grup.
La durada de la història és d’uns mesos, ja que explica
una investigació no molt extensa.
Aquest llibre té un ritme una mica lent de vegades, ja
que es concentra molt en les descripcions.
Per finalitzar aquesta ressenya, puc dir que la història
està ben elaborada i que té un bon fil argumental, i que si t’agraden les novel·les
policials, com a mi, aquest és el teu llibre, ja que és una lectura lleugera i
alhora molt intrigant.
Freddy Sussmann Ballester
EN LÍNIA
La novel·la
juvenil En línia, de l’autor valencià
Jaume Monzó, fou editada per primera vegada el novembre de 2014 i per segona
vegada el setembre de 2015 per l’editorial Sembra Llibres.
En
Línia està redactada amb una estructura diferent de les novel·les
tradicionals perquè es diferencien textos en format de blog que són més llargs,
conversacions més curtes com si foren aplicacions de missatgeria instantània i
d’altres textos amb apartats i descripcions com si fóra una pàgina web. Tampoc
no hi ha un narrador concret, hi ha els mateixos narradors que veus intervenen
en la història, és a dir, els personatges mateix narren fets i emocions en
conversacions amb altres personatges. Per això hi ha molt poca descripció
física d’aquests. Els espais no es descriuen perquè no són importants en
aquesta estructura. La durada és clara i marcada, 7 mesos, i l’època se situa
en l’era de les noves tecnologies, és a dir, de 2010 fins a l’actualitat.
La història tracta d’uns estudiants
que parlen entre ells a través de les xarxes socials i es coneixen millor fins
que es descobreixen relacions afectivo-amoroses. En aquest procés parlen de
temes escolars, quedades i expressen els sentiments d’amor, odi, etc. Després
d’aquestes relacions afectives hi ha desamors, alguns dels quals acaben en
discussions i disputes, fins i tot fins amb ordres judicials. Les xiques
d’aquestes relacions coneixen uns altres xics i deixen de costat els altres.
Aquesta novel·la juvenil està adreçada, bàsicament, per als joves als quals
els agraden les noves tecnologies o estan obsessionats amb aquestes, perquè els
siga més fàcil llegir el llibre. Aquest llibre no el recomane per a la gent a
qui agrada la descripció detallada i llarga, sinó per a la gent que no pot esperar que passe una
altra acció, en definitiva, impacients. A mi precisament m’ha agradat per això,
perquè no puc esperarque passe una altra acció. M’ha donat goig llegir-lo. I a
tu, te’n donarà?
Pau Rubio Campos
Per últim comentaré el poema "amb les ungles, amb les dents"
que va dedicat a Joan Colominas, un escriptor reivindicatiu que va ser
empresonat per escriure d'eixa manera. Vicent Andrés Estellés expressa els
sentiments de Joan a través del seu poema: parla de tristesa i de frustració,
diu que vol trencar les coses per desfogar-se, diu que no vol que ningú senta
pena per ell ni per la seua situació, vol quedar-se sol i escriure. Aquest
poema m'ha semblat molt interessant, però també bastant difícil d'analitzar
perquè també m'he hagut d'informar
sobre Joan Colominas i interpretar el poema a la meua manera.
EL CIUTADÀ PERFECTE
Som al futur. I és que és allà on ens porta Raquel Ricart amb la novel·la El Ciutadà Perfecte. Editada per Andana per primera vegada a l’abril de 2015 és una novel·la de ciència ficció que ens trasllada fins a Biotrés: una ciutat que segons diu l’autora al llibre “suficientment gran perquè els habitants s’hi sentiren còmodes i lliures. En realitat, suficientment petita per poder-los tenir tots sota control”.
La història s’estructura en vint-i-set capítols que redacten, des dels punts de vista dels personatges depenent del capítol, les seues vides que al final seran retrobades. Tota la novel·la està ambientada al futur, en una ciutat blanca, amb grans finestrals i molta tecnologia. No hi trobem pas un protagonista de la història, però podríem dir que tot gira en torn del cap d’Escrutini, un home major que s’amaga rere una màscara facial que el fa veure jove, perquè a Continent tot el món s’opera o fa servir màscares facials per aparentar un cos perfecte i sempre jove. La feina del cap d’Escrutini és adjudicar investigacions secretes per fer el seguiment d’alguns ciutadans de Biotrés als escrutadors. Com l’escrutadora Viravintu, una dona que també tindrà un fort paper en aquesta novel·la i que decideix unir-se a Diferència, que és una organització secreta que representa la dissidència de Continent. A més d’aquest avançat món de Continent, també trobem les illes, que és totalment l’oposat . Allà les persones són molt més importants i s’hi porta una vida més senzilla. Sian’Na habita a les illes i també serà important i al cap i a la fi, dóna el sentit de la novel·la.
Considere que no hi ha un ritme específic per a tot el llibre, vull dir, que dins de la història trobem gravacions en primera persona, diàlegs, pensaments i de vegades de capítol a capítol l’autora bota fins a un lloc i després hi torna. Així doncs, el ritme de cada part del llibre és diferent. No obstant això, es nota que la primera part del llibre és més descriptiva i, per tant, més lenta, i que la darrera part del llibre és una mica més a corre-cuita amb un ritme més accelerat i un desenllaç poc precís amb molts assumptes oberts.
Tot i això és una novel·la que valore molt positivament i també tenint en compte que és el primer llibre de l’autora dins del gènere, la trama és molt interessant i m’ha agradat molt la lectura. Recomane aquest llibre a totes les persones als que els agrade la ciència ficció, tot i que també als que no, perquè no és gens avorrida.
Amín El Manchoud Jareño
LA CLAU QUE OBRI TOTS ELS PANYS. L'HOTEL PARÍS
Aquest recull de poemes breus de Vicent Andrés Estellés editat el 2012 tracta temàtiques molt variades, hi han
alguns que utilitzen rimes i estrofes. Tot açò ho vorem en el comentari de tres
poemes que he triat.
El primer
poema es titula "per tantes i tantes coses". Quan l'he llegit la
primera vegada no m'ha transmès moltes coses, la veritat, perquè parla de Déu
tota l'estona i jo sóc atea. Una de les metàfores que utilitza és "Déu és
una sèquia. Quin goig capbussar-se en Déu!” Pense que amb aquesta metàfora el
poeta vol dir que tu pots creure tot el que vulgues en Déu i pots confiar-hi, sempre
que sigues creient, perquè et guiarà com la sèquia guia l’aigua. Una altra
metàfora que destacaria pot ser "Déu es una aigua amargosa". Crec que
aquesta vol dir que Déu és tan bo o tan dolent com vulga. Vicent Andrés
Estelles sempre fa un ús determinat de la mètrica. En aquest cas, els versos tenen
entre deu i dotze síl·labes. La veritat és que aquest poema no m'ha agradat
molt perquè és molt avorrit, i a més, no l'he entés molt bé.
A continuació
parlaré sobre "I bé?", que és el segon poema que he triat, el qual
m'ha transmés bastant tristesa, perquè l'autor parla de la soledat i el que
significa per a ell escriure. Per a ell és una necessitat, escriu tot el que
sent i pensa. L'única metàfora que he trobat fa referència a la coentor, però
no a una coentor física, sinó a una coentor amb la qual es refereix als seus
sentiments. Formalment no utilitza una mètrica fixa, tot i que els versos tenen
entre dotze i catorze síl·labes, també utilitza molt les conjuncions
"i" i "o", que li donen un cert ritme alentit al poema.
Aquest poema m'ha agradat molt, perquè és molt senzill d'entendre .
Laia Gutiérrez Navarro
EN LES MARS PERDUDES
El
llibre En les mars perdudes és de
l’editorial Bromera i la seva autora és Raquel Ricart, que va guanyar el premi
samaruc, el vila de Paterna, l'andròmina de narrativa i el de la crítica 2010.
La primera edició d'aquest llibre es va treure a la venda al 2011 i ha
aconseguit el premi Bancaixa juvenil. Al llarg de 174 pàgines ens conta una
història que té lloc el 2009 i que dura uns 12 mesos.
La novel·la tracta sobre
la vida d'una jove de 14 anys anomenada Alícia, que és, doncs, la protagonista.
Ella junt amb la seua família havia planejat un viatge, el viatge, un viatge al
qual ella volia anar.
Parla amb sa mare sobre
secrets, però la mare li comenta que un secret des del seu punt de vista és
pitjor que una mentida. Però clar, depèn del punt de vista: és normal la
situació de sa mare. Ara ho entendrem. El seu marit, el segon dia de Nadal,
mentre estaven amb tota la família, va explicar un secret. Com sempre, van
oferir oferir-li dir un discurs, però aquesta vegada no va ser així. Les
úniques paraules que va dir no van ser de grat per a ningú: "Estimada
família, he intentat mil maneres de compondre aquest discurs, però em sembla
que no hi ha paraules bones per dir-vos això que he de dir. Després de pegar-li
tantes voltes, fa molt de temps que ho porte amagant. M'he enamorat d'un home i
sóc conscient ... En fi, he descobert que sóc homosexual". I va demanar
disculpes a tots els presents, que en aquests moments eren catorze persones.
Van
començar a dir-li coses amb menyspreu, com ara: "tu no ets el meu
fill" .Justament això passà el nadal que Alícia tenia 10 anys.
Precisament aquest any que els seus
pares es van separar, havien planejat un viatge a les Illes gregues amb
vaixell. Però aquest any, res estava de la seua part: jugant un partit de
bàsquet, li va donar una rampa i va caure cap enrere, es va desmaiar i quan es
va despertar estava a l'ambulància. A causa d’això no va poder anar al viatge
que tanta il·lusió li feia.
La van haver d'operar, perquè va ser
més que una simple rampa: s'havia trencat la cama per dues parts.
Dies després va haver d'anar a casa
del seu pare i ell a intentar fer-ho el millor possible. Alícia va tenir
visites per part de companys seus, els quals el seu pare va avisar, cosa
inesperada per a ella.
Els dies que li tocava estar amb el
seu pare, tot i estar malament de la cama, ell la portava a tots els llocs que
ella mai no havia imaginat. Ella tenia en ment que passaria una mala estiu, ja
que havia tingut aquesta desgràcia.
Però no va ser així, el seu pare va
pegar un gir totalment, i s'ho va passar molt bé, va fer bastants viatges, amb
el seu pare, la seva mare, amics i Andreu.
Andreu era el xicon que va anar a
visitar-la a casa i a poc a poc estava més temps al costat d'ella.
Alícia a casa del seu pare descobreix
una taula plena de llibres, que li van semblar molt curiosos i va començar a
llegir.
Des
del meu punt de vista el llibre és molt interessant, senzill de llegir, perquè
té prou diàleg entre els personatges, i versemblant, ja que pot ser la vida de
qualsevol adolescent.
Zulma Domínguez Pallás
HISTÒRIA DE SAM
El llibre que m’he llegit
es titula Història de Sam. Té 198 pàgines, és
una edició de l’any 2014 i ha estat editat per Bromera. L’autor es
diu Vicent Enric Belda.
És un llibre de ciència ficció, parla d’un futur en el qual
viuen sols robots i uns pocs humans.
Aquesta història s’ambienta en un futur on els humans quasi
s’han extingit per una malaltia creada per ells, i els robots, fets pels
humans, han pres el poder. En una ciutat amb el nom de Revert 13, connecten de
nou un antic robot. Aquest es diu Sam i és un robot programat per
assemblar-se a un xiquet de catorze anys. A ell l’envien a una escola. Pensa
que els humans encara existeixen, per tant, pensa que l’envien a una escola d’humans.
A l’hora del pati parla amb una altra robot que ell pensa que és humana. Ella
li fa comprendre que no són humans, sinó robots més avançats, i per tant, més
pareguts que ell als humans. A Sam li havien esborrat la memòria, però passaven
els dies i tenia xicotets records, tot i que no gaire clars. Com a tots els
robots, a ell l’havien programat amb una missió que tenia a veure amb els
humans. Així que la seua amiga i ell van a seguir el rastre als humans i... a poc
a poc ho recorda tot.
La novel·la s’estructura en capítols no massa llargs, que
et fan més lleugera la lectura. Té dos personatges principals:
Sam, que és el robot protagonista i a qui encomanen la
missió. És pèl-roig, amb una pell de silicona i un cabell de fibra de carboni.
És un model que no encaixa en l’època i és un poc tímid.
Emma, que és la robot que l’acompanya a tots els llocs i el
protegeix. És més moderna i se sembla més als humans, cap als quals es mostra
més violenta que no Sam, ja que a ella l’han programada perquè pense que els
humans són una amenaça. Està feta de materials molt més resistents i mata amb
més facilitat.
Aquest llibre té un ritme ràpid, encara que els diàlegs
de vegades són un poquet llargs. Les descripcions no les detalla molt i sempre
et posa dins de context amb poques paraules.
Per finalitzar aquesta fitxa puc dir que la història està
ben elaborada i que té un bon fil argumental, i que si ets un fanàtic de
la ciència ficció, com jo, t’agradarà
molt i t’enganxaràs de seguida.
Freddy Sussmann Ballester
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada